Aquesta és la nit
La nit d'avui, vigília pasqual, hauria de ser pels creients potser encara més important que no pas la Nit de Nadal (i tinc entés que ho va ser temps ença, car que sembla que els primers cristians ben bé no cel·lebraven el Nadal). I ho dic per que és avui més que no cap altre dia que es confirma la nostra Fe: que aquell a qui seguim no és un senzill profeta ni mestre en filosofies sinò el fill de Deu fet home i que, com a tal, va ressucitar.
Però poc puc dir jo que millori el que Mossèn Ballarín digué fa més o menys un any a l'Avui:
Esclatin de joia
Josep Maria Ballarín / Capellà i escriptor
Esclati de joia l'aplec dels àngels en els cels, esclati de joia el nostre aplec entrant en els misteris de Déu. Ressoni arreu la trompeta de salvació anunciant la victòria del nostre Rei. S'ompli de llums fulgurants la mare terra, que tot el món se senti en una llum sense calitja. Que la mare Església perdi les tristors, avui transfigurada de llum. I nosaltres, gent de Déu, fem un sol cant acompanyant els àngels. Jesús, Déu fet Home, ha ressuscitat.
AQUESTA ÉS LA NIT del dia de rams, de quan nadons sense parla, però ja amb plors, reberen el ram de gràcia que ens feia fills de la mateixa raça que Déu. No fou un palmó, tampoc no fou una palma bellament guarnida de confits, fou un no res de branquilló d'olivera que, ja més granats, ens trobàrem a les mans. Algun cop l'hem brandat amb el coratge de la fe que no vol guerres, algun cop l'hem amagat avergonyits, massa sovint se'ns ha marcit, ben sovint ha rebrotat de miracle.
AQUESTA ÉS LA NIT que porta salvació fins als soldats egipcis engolits per les aigües de la mar, i Déu en tenia recança, tanta que va fer passar per aquella terra de la Mare de Déu el seu Fill a bolquers. En la llum d'aquesta nit ateny tothom, bona gent. Des dels qui duem la palma i la candela menuda de la fe fins als qui han perdut Déu o no l'han tingut mai. En aquesta nit sabeu que ens podem oblidar de Déu, però Ell no s'oblida de ningú.
AQUESTA ÉS LA NIT de camins en el desert, on els contorns de l'horitzó canvien amb la sorra que es mou a onades, fent-nos perdre el nord. Entre dies de xardorada que esclafa i nits que fan tremolar de fred. Dies sense aigua, sense que cap Moisès en faci rajar de la pedra eixorca. Però no saps com la boca assedegada de l'ànima sent les humitats de la gràcia de Déu.
AQUESTA ÉS LA NIT en la qual Déu ja no és llamps i trons des del cim del Sinaí, amb el poble esparverat fins a adorar un vedell. Ara tenim una llei dita en un ròssec de muntanya. És la nova llei que ens fa lliures quan creiem que benaurats els pobres en l'esperit, els de la pau i els nets de cor.
AQUESTA ÉS LA NIT dels famolencs amb pa baixat dels cels, amb la rosada del manà. Ben pobra menja. Avui, el Senyor ha donat pas al Fill per parar-nos taula. Des de la nostra migradesa voldríem un festot, des de les seves benaurances, Nostre Senyor, Fill de Déu, ens fa asseure a la seva taula de fuster. Un mos de Pa i un glop de Vi.
AQUESTA ÉS LA NIT de quan Moisès moria només albirant de lluny la terra promesa. La tenia allà al davant, però no hi arribaria mai. Talment nosaltres somniem una terra feta paradís inabastable, entre vides marcides, morts sense sentit i boires de dolor que ens amaguen una terra que ens han promès. I no trobem perquè, malgrat tot, no sabem endevinar que tot és gràcia.
AQUESTA ÉS LA NIT de quan s'esfondraren les muralles de Jericó només al pas de l'Arca de l'Aliança. Talment avui dia, any rere any, la bondat del Fill de Déu fa el capgirell ensorrant les muralles que els homes hem fet a l'Església. La ciutat de Déu, i Ell sigui beneït, no és emmurallada, ni tan sols no té portes, és al ras de terra, sense defenses, només victoriosa quan és vençuda, només victoriosa de màrtirs i no de guerrers.
AQUESTA ÉS LA NIT del pas de l'àngel. Allà segles, l'àngel de la mort va dur-la als primers nats dels egipcis. Ara mateix, el Senyor de les benaurances, talment de nadó tingué l'àngel de l'anunciata, després de passar pel món fent el bé, després de morir a la creu, després d'un dissabte de repòs, ha sortit triomfant del sepulcre.
AQUESTA ÉS LA NIT del pas de l'àngel de la vida. Sense llevar-nos les temences ve a dir-nos que la mort és vida enllà anunciant les benaurances a ple: benaurats els morts perquè ressusciten.
AL·LELUIA. Ben senzill, Déu Home ha ressuscitat i amb Ell tots.
Bon Nadal a tothom!
Bon Nadal doncs, car que avui fa més de 2000 anys que ens nasqué el salvador!
Tal dia com avui, malgrat que no em posaré ara a discutir llocs ni dates, a néixer un nen en el que potser és el pitjor lloc per que hi neixi una criatura: un pessebre. Envoltat de bèsties de càrrega, sense cap altre abric que la palla de les bèsties i les túniques dels seus pares, neix el Deu fet home.
Encara li queden uns bons 30 anys per començar a posar el món potes enlaire, però els seus primers plors d'infant, d'aquestos infants que de tant petits que són semblen més pamses que nens, ja és prou fort com per convocar estels, reis, pastors i pastorets al seu voltant.
Actualment, però, trobo que fins i tot els creients ens hem deixat perdre la essència d'aquesta festa nostra tant important. Fins i tot a les nadales més tradicionals pots trobar que tot sovint parlen més del fred que hi devia f*tre o de les botifarres que endrapaven els pastorets que no pas de la veritable importància del que passava: havia nascut el salvador de la Humanitat sense distinció d'origen ni raça, idioma ni nació ni res de res.
I és per això que quan vaig trobar aquesta petita joia radiofònica vaig saber obviar la evident irreverència del fet. Però anem a pams...
Sóc fervent oïdor de ben bé tots els programes de RAC1 i des de feia un any que se'm va quedar clavat una mena d'homenatge/paròdia que van fer llur equip d'esports de, justament, el Naixement. Bàsicament es tractava de la narració del naixement del Nen Jesús com si fós un esdeveniment esportiu.
Sí, d'acord, "Oh irreverència suma! Oh anatema!". Però calma, si us plau. Que som catalans i ben bé tots posem el caganer al pessebre, i alguns fins i tot just al darrera la establia. I encara diria més: com ja va dir l'insigne director Kevin Smith a la seva película Dogma, "fins i tot Déu té sentit de l'humor, només cal mirar l'ornitorinc".
Així doncs, seguint aquella màxima de "oblidar el que ens separa i donar gràcies a Déu pel que tenim en comú" gaudiu d'aquest tall radiofònic i alegreu-vos-en per que avui celebrem un naixement que val més, molt més, que totes les copes, lligues i gols del Barça en tota la seva història passada i futura.
Per que tenim "naaaaixement, naixement, naixemeeeeeeent a Betlem!"
Tal dia com avui, malgrat que no em posaré ara a discutir llocs ni dates, a néixer un nen en el que potser és el pitjor lloc per que hi neixi una criatura: un pessebre. Envoltat de bèsties de càrrega, sense cap altre abric que la palla de les bèsties i les túniques dels seus pares, neix el Deu fet home.
Encara li queden uns bons 30 anys per començar a posar el món potes enlaire, però els seus primers plors d'infant, d'aquestos infants que de tant petits que són semblen més pamses que nens, ja és prou fort com per convocar estels, reis, pastors i pastorets al seu voltant.
Actualment, però, trobo que fins i tot els creients ens hem deixat perdre la essència d'aquesta festa nostra tant important. Fins i tot a les nadales més tradicionals pots trobar que tot sovint parlen més del fred que hi devia f*tre o de les botifarres que endrapaven els pastorets que no pas de la veritable importància del que passava: havia nascut el salvador de la Humanitat sense distinció d'origen ni raça, idioma ni nació ni res de res.
I és per això que quan vaig trobar aquesta petita joia radiofònica vaig saber obviar la evident irreverència del fet. Però anem a pams...
Sóc fervent oïdor de ben bé tots els programes de RAC1 i des de feia un any que se'm va quedar clavat una mena d'homenatge/paròdia que van fer llur equip d'esports de, justament, el Naixement. Bàsicament es tractava de la narració del naixement del Nen Jesús com si fós un esdeveniment esportiu.
Sí, d'acord, "Oh irreverència suma! Oh anatema!". Però calma, si us plau. Que som catalans i ben bé tots posem el caganer al pessebre, i alguns fins i tot just al darrera la establia. I encara diria més: com ja va dir l'insigne director Kevin Smith a la seva película Dogma, "fins i tot Déu té sentit de l'humor, només cal mirar l'ornitorinc".
Així doncs, seguint aquella màxima de "oblidar el que ens separa i donar gràcies a Déu pel que tenim en comú" gaudiu d'aquest tall radiofònic i alegreu-vos-en per que avui celebrem un naixement que val més, molt més, que totes les copes, lligues i gols del Barça en tota la seva història passada i futura.
Per que tenim "naaaaixement, naixement, naixemeeeeeeent a Betlem!"
Glòria a Déu a dalt del cel, coll*ns!
De les misses en català, cap cant té la força del Glòria, malgrat que tots l'acavem cantant com iaies. Jo, des d'un d'aquells recessos de setmana santa del Centre Cristià dels Universitaris de Barcelona (CCU) de fa MOLT de temps, sempre he tingut la sensació de que l'hauríem de cantar amb molta més força.
Que som a missa, companys, i no pas per fer-hi una becaina. Que estem cantant una de les bases de la nostra Fe. Si realment ens ho creiem el que cantem, doncs una mica més de vidilla, que si li fotem ganes i força amb l'himne, no sé, del Barça, doncs encara més amb el Glòria!
A veure si ens entenem. El cant és aquest, segur que la música us sóna prou a la memòria:
Gloria a Déu a dalt del cel (La comencem amb sentiment, i no baixem d'aquest nivell en tot l'himne)
I a la terra, pau als homes que estima el Senyor.
Us lloem. Us beneïm. Us adorem.
Us glorifiquem.
Us donem gràcies per la vostra immensa glòria.
Senyor Deu, rei celestial, Deu Pare omnipotent.
Senyor Jesucrist, Fill unigènit.
Senyor Deu, anyell de Deu, Fill del Pare.
Vos qui lleveu el pecat del mon,
tingueu pietat de nosaltres.
Vos qui lleveu el pecat del mon,
acolliu la nostra suplica.
Vos que seieu a la dreta del Pare,
tingueu pietat de nosaltres.
Perquè Vos sou l'únic Sant,(Aquí ja ens hem de desmelenar. És el moment de, metafòricament, agitar les banderes!)
Vos l'únic Senyor, Vos l'únic Altissim, Jesucrist.
Amb l'Esperit Sant, en la glòria de Deu Pare. (Tornem al "simple" sentiment)
Amen.(Aquí s'agraïria un bon DO de pit)
Òbviament, no estic demanant que portem ni les banderes del Barça a missa, ni que siguin dels colors de l'Estat Vaticà. Només apel·lo al sentiment, demano que obrim el cor a la meravella que, tot i que no ens ho sembli, vivim cada diumenge en missa.
No diu el sacerdot sempre que la missa és una festa? doncs que s'ens noti, coll*ns!
Que som a missa, companys, i no pas per fer-hi una becaina. Que estem cantant una de les bases de la nostra Fe. Si realment ens ho creiem el que cantem, doncs una mica més de vidilla, que si li fotem ganes i força amb l'himne, no sé, del Barça, doncs encara més amb el Glòria!
A veure si ens entenem. El cant és aquest, segur que la música us sóna prou a la memòria:
Gloria a Déu a dalt del cel (La comencem amb sentiment, i no baixem d'aquest nivell en tot l'himne)
I a la terra, pau als homes que estima el Senyor.
Us lloem. Us beneïm. Us adorem.
Us glorifiquem.
Us donem gràcies per la vostra immensa glòria.
Senyor Deu, rei celestial, Deu Pare omnipotent.
Senyor Jesucrist, Fill unigènit.
Senyor Deu, anyell de Deu, Fill del Pare.
Vos qui lleveu el pecat del mon,
tingueu pietat de nosaltres.
Vos qui lleveu el pecat del mon,
acolliu la nostra suplica.
Vos que seieu a la dreta del Pare,
tingueu pietat de nosaltres.
Perquè Vos sou l'únic Sant,(Aquí ja ens hem de desmelenar. És el moment de, metafòricament, agitar les banderes!)
Vos l'únic Senyor, Vos l'únic Altissim, Jesucrist.
Amb l'Esperit Sant, en la glòria de Deu Pare. (Tornem al "simple" sentiment)
Amen.(Aquí s'agraïria un bon DO de pit)
Òbviament, no estic demanant que portem ni les banderes del Barça a missa, ni que siguin dels colors de l'Estat Vaticà. Només apel·lo al sentiment, demano que obrim el cor a la meravella que, tot i que no ens ho sembli, vivim cada diumenge en missa.
No diu el sacerdot sempre que la missa és una festa? doncs que s'ens noti, coll*ns!
Manifest
Fa un temps que vaig arrivar a una conclussió que m'ha canviat la vida a millor i per sempre i que, amb una mica de sort, pot fer el mateix amb vosaltres.
Sabeu tot allò que us han explicat sempre de Deu (Pare, Fill i Esperit Sant), els apòstols, Jesucrist i tot plegat? doncs resulta que és veritat. Sí, de debó, Els Pastorets, La Passió d'Olesa (i la de Cervera) i tota la cantarelaj. doncs va passar de veritat.
Vale, d'acord, és com una mena de "joc del telèfon" de proporcions. bíbliques on tenim barrejat tot lo realment històric amb una munió de tradicions i al•legories. Ara bé, la essència, alló de que Jesús nasqué i morí i ressucità, que era (i és) fill de Deu Pare, és cert. I encara més, que Deu ens estima i mai ens deixarà d'estimar per moltes gamberrades que fem (qui tingui fills ja es pot fer una mica a la idea del perqué).
Sé que tot plegat us ho han fet memoritzar a la majoria, però un cop te n'adones dins teu que és cert i fins a quin punt ho és, senzillament, és l'*stia (metafòricament i, de fet, textualment parlant).
I això és el que vull compartir des d'aquest blog. La joia amb que Déu nostre Senyor em va regalar mitjançant la Santa Mare Església, més concretament dintre de la Renovació Carismàtica Catòlica (anant-hi de la mà de la meva dona), explicat però en les meves paraules que, per sort o per desgràcia, brollen tal com raja.
Sabeu tot allò que us han explicat sempre de Deu (Pare, Fill i Esperit Sant), els apòstols, Jesucrist i tot plegat? doncs resulta que és veritat. Sí, de debó, Els Pastorets, La Passió d'Olesa (i la de Cervera) i tota la cantarelaj. doncs va passar de veritat.
Vale, d'acord, és com una mena de "joc del telèfon" de proporcions. bíbliques on tenim barrejat tot lo realment històric amb una munió de tradicions i al•legories. Ara bé, la essència, alló de que Jesús nasqué i morí i ressucità, que era (i és) fill de Deu Pare, és cert. I encara més, que Deu ens estima i mai ens deixarà d'estimar per moltes gamberrades que fem (qui tingui fills ja es pot fer una mica a la idea del perqué).
Sé que tot plegat us ho han fet memoritzar a la majoria, però un cop te n'adones dins teu que és cert i fins a quin punt ho és, senzillament, és l'*stia (metafòricament i, de fet, textualment parlant).
I això és el que vull compartir des d'aquest blog. La joia amb que Déu nostre Senyor em va regalar mitjançant la Santa Mare Església, més concretament dintre de la Renovació Carismàtica Catòlica (anant-hi de la mà de la meva dona), explicat però en les meves paraules que, per sort o per desgràcia, brollen tal com raja.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
